Acotumem a creure que el temps amb què mesurem les coses és una realitat eterna. L'incansable tic-tac del rellotge que ens arrossega per dies, mesos i anys. Però la història, la vida, en realitat funciona a salt. I el temps llavors s'acceleres. I de cop passen coses i allò impossibles es cola per les escletxes dels costums i de els realitats imposades. No hi ha dubte qeu vivim en un moment així.
L'emergència del moviment dels indignats i la seva creativitat en són un exemple, com ho és també el salt espectacular de les CUP arreu del territori. Els anhels de llibertat i justícia prenen cos de cop i volta i interpel·len a la nostra classe política. Aquesta, sap que la realitat està canviant i que cal reaprendre allò saber per a poder navergar-la. Però cal també, i comença a ser urgent, l'obertura d'uns mecanismes institucionals que actualment, tot i assegurar la governabilitat, ofeguen l'emergència d'una democràcia real.
Pensem que el procés de conformació de l'actual govern colomenc ve marcat per aquesta tara: la mistificació de l'estabilitat, simbolitzada en la majoria necessària, no per ser escollit, sinó per a poder aprovar en el ple tot el què convingui.
Segurament, tenim el pitjor govern possible, no perquè els seus membres siguin dolents, sinó per ser el resultat de buscar una majoria, una posició de força, en comptes de ser resultat de buscar confluències entre sectors certament diferents. I per haver qeudar en el mínim imprescindible.
Oferir cooperació, diàleg, col·laboració, pot esdevenir llavors una oferta vana, i entenem que és sobre el fovern que recau el pes de la prova. Per a establir un espai de treball i cooperació cal estar disposat a reformular els propis supòsits, a escoltar les opinions dels altres, fins i tot a perdre votacions. A obrir canals de participació, a subministrar informacions....I no només això. Cal més, cal afrontar les moltes crisis que patim amb voluntat de construir un món on hi càpiga tothom. On la gent sàpiga que tindrà treball, casa, educació, salut, independència, dignitat, justícia.
Dit això, pensem també que el procés tot just comença. I si bé les dinàmiques del passat pesen, també és cert que poden ser superades. Calen, però, passos concrets que permetin fer real la voluntat de cooperació. I calen exemples de maneres de fer. Volem creure que ho veurem....En serem tots plegats capaços?