Són molts els analistes que estan qüestionant la seguretat i defensa d’un país per tal de posar-la al dia. Encara funcionen models de defensa que corresponen al segle XIX, sense tenir en compte les vertaderes amenaces del segle XXI.

Cal preguntar-se quines són les amenaces actuals sobre la societat. Estarem d’acord que el canvi climàtic n´és una de les més importants, i segurament també ens adonarem que els avions bombarders i carros de combat no son eines adequades per afrontar-lo.

 Quan a finals dels anys 80 del segle passat es va acabar la guerra freda molts pensaven que les enormes despeses militars mundials disminuirien i s’invertiria més en necessitats socials. Però això no va passar i la despesa mundial en armament es va tornar a activar a partir de l’atemptat a les torres bessones l’any 2001, iniciant la guerra d’Afganistan i a continuació la d’Iraq (2003) amb l’excusa de l’existència (que mai es va demostrar) d’armes de destrucció massiva que tenia aquell règim.

Segons l’informe de 2017 del Centre Internacional d'Estudis de la Pau d'Estocolm (Sipri) la despesa mundial en armament és de 2,3 milions de dòlars per minut. Amb aquesta despesa anual es podria acabar amb la pobresa i la fam al món de cara al 2030. Cal dir que els països de l’OTAN van acceptar un increment en la despesa militar que arribarà al 2% del PIB l’any 2024.

En el cas espanyol la despesa militar  actual, si només comptem la del ministeri de Defensa (hi ha moltes partides militars infiltrades en altres ministeris que no es compten) representa el 0,75 % del PIB. Aquest augment ve “suggerit” pel país que exporta més armament del món, Estats Units. Cal recordar que els països que copen el 74% de l’exportació d’armes són principalment Estats Units i Rússia seguits de Xina, França i Alemanya.

Davant aquesta barbaritat i bogeria mundial, no podem esperar un canvi sobtat a curt termini, però sí un inici o una contribució a un canvi de tendència. Seria fantàstic que un país de la mida de Catalunya optés per no tenir exèrcit i fes una aposta per construir una cultura de pau.

Com s’ha dit al principi, es tracta d’analitzar quines són les amenaces reals de la nostra societat (medi ambient, mancances en els àmbits socials, culturals, d’habitatge i treball), i adoptar les mesures adients per abordar-les.

Per tal que la gent es conformi i no es revolti davant les enormes despeses militars, l’argument més utilitzat actualment és que cal armar-se contra el terrorisme (a la pràctica els exèrcits no han evitat els atemptats), en altres èpoques eren els enemics soviètics, etc. També per justificar aquest disbarat, encara té molt èxit l’adagi romà “Si vis pace para bellum” (si vols la pau, prepara la guerra). Cal deixar aquest anacronisme i avançar d’una vegada (Catalunya podria ser un bon exemple) en la proposta d’una defensa civil noviolenta.

Theodor Ebert, professor de la universitat lliure de Berlin, autor de diferents treballs sobre l’estratègia de la noviolència, defensa la següent tesi: el desarmament (així com una política de defensa diferent, com la defensa civil) no pot contemplar-se independentment de la transformació general de la societat. Ambdós processos són components irrenunciables d’un programa global de reformes estructurals anticapitalistes.

Podem consultar les claus per una defensa civil noviolenta a Catalunya en el llibre “Estat de Pau” que ha estat editat per l’institut Català Internacional per la Pau  en PDF i ePub seguint criteris de sostenibilitat. Allí podem trobar la següent pregunta i resposta, referint-se concretament a Catalunya. És viable un sistema civil de protecció, seguretat i defensa?

Pensem rotundament que sí, perquè «En tenim l’oportunitat. La possibilitat de crear un nou estat, gràcies a la iniciativa i participació del poble i a l’organització de la societat civil, que dóna força i legitimitat per plantejar-nos ser innovadors també en la creació d’un sistema integrat de protecció, seguretat i defensa, bàsicament civil, és a dir, no militar.»

Jaume Pera

Justícia i pau Girona